El comportament alimentari: de la salut a la malaltia

Aquesta narració real d’una adolescent pot ser una descripció del procés que experimenten moltes persones quan fan el pas de l’estat normal a la patologia.

A vegades he tingut la sensació que em sobraven uns quants quilos i que, amb dietes especials i màgiques com les que proposen moltes revistes, i sense esforç, em trobaria molt millor amb el meu propi cos. Altres vegades han estat els familiars, els amics o algun conegut els qui han apreciat i han comentat els canvis que es produïen en el meu cos, canvis causats, naturalment, pel desenvolupament físic que té lloc durant la pubertat i l’adolescència, però que no m’agrada gens.

Hi ha també moments que m’agradaria assemblar-me a algú que considero ideal, i penso que una manera d’aconseguir-ho és restringir el menjar i aprimar-me.

Durant els últims anys, s’ha donat molt importància al cos i a la forma corporal. Aquesta qüestió ha adquirit tanta rellevància que s’ha convertit en un valor fonamental i ha relegat a un segon pla altres dimensions de la nostra persona com ara la intel·ligència, la cultura, la sensibilitat, l’esforç i la simpatia. El concepte d’imatge adquireix cada cop més un valor que va més enllà de les seves justes dimensions.

Per tal d’adaptar-me a aquestes exigències socials i culturals vaig començar a modificar l’alimentació: primer, reduint les quantitats d’aliments i, després, eliminant-ne poc a poc alguns de la dieta, per exemple, el pa i els dolços. Com que amb aquestes accions no en tenia prou, vaig pensar en la possibilitat d’ampliar el repertori d’aliments prohibits, on s’inclourien la pasta, la carn, etc. Ara que he arribat fins a aquest punt, se’m fa difícil tornar enrere i recuperar els hàbits alimentaris anteriors. A poc a poc, el meu comportament em provoca un malestar que més tard pot acabar en malaltia.

De mica en mica he començat a fer algunes activitats que afavoreixin la pèrdua de pes, com ara l’exercici físic. Però, contràriament al que es pensa, amb l’exercici físic la bàscula no sempre indica pèrdues de pes espectaculars, de manera que cal posar en pràctica mètodes més contundents com pot ser el vòmit induït, els quals suposen l’inici d’un comportament de tipus bulímic.

Al principi, vomitar és molt dur i es fa difícil. Però el vòmit pot causar una pèrdua de quilos considerable, i és per això, que es converteix en un hàbit. A més, he après que tot el que es menja és fàcilment eliminable, cosa que disminueix l’angoixa que suposa que suposa mantenir el control i menjar poc. Així podem aconseguir menjar tant com vulguem perquè després el vòmit ja compensarà tot l’excés.

El fet de modificar la dieta eliminant-ne determinats aliments i disminuint les quantitats de menjar ha canviat el meu estat d’ànim. D’una banda, deixar de menjar o reduir notablement el que menjo em fa sentir més cansada i no tinc ganes de fer res. Em costa mantenir l’atenció i, a més, no vull reconèixer que aquest comportament a poc a poc s’ha convertit en un hàbit. D’altra banda, ha augmentat la meva por d’engreixar-me, i si alguna persona reconeix que m’he aprimat i m’ho diu, aquest fet em fa sentir, per un moment, més feliç. Això m’encoratja a continuar practicant tot el ritual que ha fet possible que em senti millor, malgrat que sigui per poca estona.

De tota manera, com que el menjar ocupa tota la meva atenció no puc gaudir de les coses que abans m’omplien i em feien sentir bé. Aquesta obsessió per mantenir un pes baix m’obliga no només a menjar d’una manera molt controlada, sinó a augmentar els comportaments que em garanteixen mesures de control.

Si anar al gimnàs comença a ser insuficient per mantenir la bàscula a ratlla, sempre puc iniciar altres tipus d’exercici físic com per exemple, fer els recorreguts a peu a més velocitat per experimentar la sensació de cremar calories. Els ascensors s’han convertit en barreres arquitectòniques per aconseguir els meus objectius, i ara sempre pujo i baixo les escales a peu. Si arriba un moment en que tot això resulta insuficient i no m’aprimo, començaré a prendre fàrmacs que redueixin la gana o bé que facilitin una eliminació més ràpida dels aliments, perquè així notaré la sensació de tenir un buit a l’estómac.

Aquesta obsessió extrema pel menjar m’aclapara i m’impedeix fer altres activitats. Per això he perdut la relació que tenia amb els meus amics.

En aquest moment, és molt probable que el meu aprimament sigui molt evident, o que el meu comportament alimentari sigui estrany i diferent, perquè veig com la família i els amics es comencen a preocupar per mi i em volen controlar.

Com més procuro amagar el meu comportament alimentari, com més nego aquest comportament insà, més noto que m’apropo a la malaltia (…).

Extret de: Guia per a educadors i educadores en la prevenció dels trastorns del comportament alimentari. Generalitat de Catalunya

Simptomatologia

ANORÈXIA NERVIOSA

1.1.Factors de risc:

a)      Ser dona i adolescent

b)      Sobrepès a la pubertat o en l’ adolescència

c)       Viure en una família molt preocupada per l‘estètica

d)      Predisposició genètica

e)      Influència dels amics

f)         Personalitat premòrbida

g)      Poca gana a la lactància i dificultats en canviar d’aliments

h)       Noies que practiquen esports que requereixen estar primes

i)         Estudiar a l’estranger

j)         Ser filles models, amb mare autoritària i pare passiu

 

1.2 Simptomatologia:

                  a)    SÍMPTOMES DE COMPORTAMENT                

•         Realització de dietes

•         Restricció d’aliments ­ contingut calòric

•         Aliments preparats per cocció o a la planxa

•         Disminució de la ingesta de líquids

•         Conducta alimentària estranya

•         Augment de l’activitat física

•         Augment de les hores d’estudi

•         Eviten actes socials on es vegin obligats a menjar

•         Roba molt ample per amagar el seu cos

•         Eviten posar-se roba de bany

•         Abús d’edulcorants

•         Irritabilitat

•         Tenen fòbia a l’estrenyiment

•         Aïllament social

•         Pèrdua de comunicació amb gent de la mateixa edad

 

b) SÍMPTOMES EMOCIONALS I MENTALS    
      

•         Ansietat, tristesa i depressió

•         Trastorn de la imatge corporal

•         Pànic a l’augment de pes

•         Negació de la malaltia

•         Dificultat de concentració i d’aprenentatge

•         Desinterès sexual

•         Anhedònia

•         Sensació de buit, inutilitat

•         Alexitimia

•         Idees i pensaments suïcides

•         Simptomatologia depressiva i/o obsessiva

c)  SÍMPTOMES FISIOLÒGICS:        

•         Pèrdua de pes significativa

•         Disminució de les reserves de greixos subcutanis

•         Pèrdua de la menstruació (amenorrea)

•         Estrenyiment

•         Hipotèrmia

•         Arítmies

•         Oligúria, deshidratació

•         Pell seca; lanugo                

•         Signe de Russell

•         Reducció de la massa cerebral ® danys neurològics molt greus

 

2. BULÍMIA NERVIOSA

2.1 Factors de risc:

a)     Ser dona i adolescent

b)     Sobrepès en alguna etapa de la vida

c)      Contagis d’hàbits alimentaris entre un grup d’amics

d)     Entorn familiar tens, agressiu, poc afectiu

2.2 Simptomatologia:

a)     SÍMPTOMES DE COMPORTAMENT:

•         Afartaments seguits de vòmits provocats

•         Sensació de no poder parar de menjar

•         Activitat física excessiva ® cremar caloríes

•         Consum de productes aprimadors

•         Pesar-se vàries vegades al dia

•         Emmagatzemar aliments en diferents llocs de la casa

•         Contemplar-se sempre que es trobi en front d’un mirall

•         Pànic a engreixar

b)  SÍMPTOMES EMOCIONALS I MENTALS:

•         Canvis de caràcter (depressió)

•         Autocrítica severa

•         Abús d’alcohol i drogues

c)  SÍMPTOMES FISIOLÒGICS:

•         Oscil·lacions en el pes

•         Dolors musculars; fatiga física

•         Gola irritada; disfonís

•         Pèrdua de peces dentals

•         Menstruacions irregulars

•         Hipotensió

•         Anèmia

Tractaments dels trastorns

Anorèxia

Els tractaments són bastant llargs i complexos però no s’ha d’oblidar que la recuperació és possible. No hi ha un tractament únic, estàndard, sinó que s’ha d’adaptar a les característiques de cada persona.

 El que sembla més eficaç és el cognitiu-conductual i l’ha de dur a terme un equip clínic multidisciplinari de professionals amb formació específica en aquests trastorns (metges, infermeres, psicòlegs…), especialment en trastorns d’una certa gravetat i de durada excessiva.

 Qualsevol que sigui l’estratègia terapèutica, l’objectiu primordial és aconseguir una alimentació normal i, per tant, unes conductes d’alimentació adequades.

En general, només es prescriuen tractaments farmacològics si hi ha patologies afegides, com, per exemple, depressió.

El pacient anorèxic normalment no es tracta pel seu propi desig, sinó que ho fa impulsat per les famílies o la parella. En la majoria dels casos nega la importància del seu trastorn i assumeix un comportament poc col·laborador. El suport dels amics i la família és essencial en l’evolució i la millora de la malaltia.

L’ACAB (associació contra l’anorèxia i la bulímia) , mitjançant els Grups d’Ajuda Mútua (GAM) , ajuda pares i familiars a comprendre la malaltia dels seus fills o filles per tal d’assolir-ne la superació.

 

Bulímia

En la gran majoria de casos és necessària l’ajuda terapèutica. La persona amb símptomes bulímics acostuma a acudir al tractament per decisió pròpia i sol·licita ajuda. La persona se sent desbordada pels episodis de sobrealimentació. El suport dels amics i la família són essencials en l’evolució i la millora de la malaltia.  

Els tractaments són bastant llargs i difícils però no s’ha d’oblidar que la recuperació és possible. No hi ha un tractament únic, estàndard, de la malaltia, i, en concret, per a la bulímia nerviosa. Se’n pot aplicar més d’un i fer-ho conjuntament per augmentar-ne l’efectivitat. Aquestes intervencions solen ser les següents:

1. La psicoteràpia individual o en grups

La teoria cognitiva pretén explicar com i per què es produeix un determinat comportament o pensament, d’on sorgeix un sentiment o una emoció determinats i quins fenòmens intervenen en aquest procés.

Sabem que davant d’una mateixa situació diferents persones perceben aspectes diferents segons les seves característiques individuals i la seva experiència anterior, i que una mateixa persona pot percebre una mateixa situació de maneres diferents en moments diferents. Això passa perquè en cada moment, de la quantitat d’elements que formen una situació determinada se’n seleccionen uns i es prescindeix d’altres. Segons això sorgeixen els pensaments. Segons si aquests pensaments són de caràcter positiu o negatiu apareixeran una sèrie d’emocions determinades: de satisfacció (alegria, felicitat, tranquil·litat…) o de malestar (tristesa, infelicitat, inseguretat, desànim…).

El tractament psicològic ajuda aquestes persones a percebre les situacions d’una manera positiva i no condicionada pel seu físic.  

2. Mesures dietètiques

Normes i pautes sobre l’alimentació i els hàbits alimentaris. Cal ensenyar al malalt la manera d’alimentar-se. Per això cal seguir unes pautes per a una correcta alimentació .

 3. Tractament farmacològic

En principi només es parla de tractament farmacològic en la bulímia nerviosa, ja que en el tractament de l’anorèxia nerviosa no se solen usar fàrmacs. De tots els models de tractament farmacològic els que han resultat més efectius han estat els antidepressius . Aquestes substàncies actuen reduint la freqüència de les afartades i els vòmits i milloren la depressió, si és que n’hi ha, en el pacient. Els antidepressius amb què s’han obtingut millors resultats, si es valora l’efectivitat, els efectes secundaris i la qualitat de vida, són els IRSS, substàncies que inhibeixen la recaptació d’una substància anomenada serotonina i que es troba al cervell. El paper de la teràpia farmacològica ocupa un lloc important en tractament de la bulímia. Cal dir que no n’hi hauria prou a utilitzar fàrmacs per resoldre el problema.

 El millor tractament és la farmacoteràpia i la psicoteràpia dins un programa de modificació de la conducta.

 

Trastorns per afartament

Han de dur a terme el tractament dels TCA equips multidisciplinaris de professionals especialitzats per atendre les complicacions mèdiques, psicològiques, socials i familiars que sorgeixen. No hi ha un tractament únic estàndard de la malaltia, sinó que s’ha d’adaptar a les característiques de cada persona.

 

 

Trastorn de Conducta No Especificat

Si el Trastorn de la Conducta Alimentària No Especificat no deriva en un trastorn complet, l’estat dels pacients acostuma a ser de menor gravetat i la patologia evoluciona favorablement amb un tractament de duració limitada en règim ambulatori.

Tanmateix, durant el tractament serà necessari portar a terme totes les estratègies terapèutiques descrites a la segona part d’aquesta guia.

 

 

 

 

Causes dels trastorns alimentaris

Els Trastorns del Comportament Alimentari no obeeixen a una causa concreta i única. Estan causats per una combinació de factors biològics, psicològics, socials i culturals.

Hi ha una sèrie de característiques o factors que ens fan més vulnerables davant d’aquestes malalties:

Factors socioculturals

§         Insatisfacció per la pròpia imatge.

§         Excessiva valoració del pes i la silueta.

§         Creences particulars sobre: pes, dieta, figura i bellesa.

§         Vulnerabilitat per influències socioculturals. La pressió cultural occidental cap al fet d’estar prim com a ideal de bellesa és un dels principals causants dels Trastorns del Comportament Alimentari.

§         Adversitats en l’últim any: canvis d’amistats, pèrdues d’una relació afectiva, canvis de domicili… poden propiciar-ne l’aparició.

 Factors individuals

§          Hi ha una vulnerabilitat genètica en la predisposició a patir aquestes malalties, però no l’hem de considerar un únic factor determinant.

§          Vulnerabilitat per carències personals:

·         Por de madurar. La majoria de persones desenvolupen aquests trastorns durant l’adolescència, època de nombrosos canvis sexuals, físics, emocionals i de maduració. El pensament és abstracte, idealitzat i radical i això implica un temor de convertir-se en adults.

·         Problemes per ser autònom. Algunes persones no són capaces de “funcionar” sense el suport de la seva família o d’algú que els serveixi de model.

·         Autocontrol, autocrítica, exigència, perfeccionisme. Les persones que pateixen trastorns alimentaris pensen que qui no sigui perfecte no arribarà mai a ser algú i creuen que una manera d’aconseguir-ho és tractar amb rigidesa el seu cos.

·         Alt sentit de la responsabilitat.

·         Són extremadament susceptibles a la crítica, al “què diran” els altres i donen una gran importància a la seva imatge social.

·         Introversió, inseguretat i autoestima (conjunt d’idees que es té sobre un mateix) baixa.

·         Trastorns afectius: ansietat i depressió.

·         Trastorns de personalitat.   

Trastorns alimentaris

Anorèxia

Les persones que pateixen anorèxia nerviosa desitgen estar més primes, senten una por intensa d’augmentar de pes o d’engreixar-se i estan excessivament preocupades per la seva silueta. Com a conseqüència, presenten conductes anòmales pel que fa a la dieta, el pes i el volum i la silueta corporals. Tot això va associat a una greu alteració de la percepció de la imatge corporal. Per aquest motiu la persona pot veure’s grassa o desproporcionada, tot i tenir un pes per sota del que seria considerat normal.

Aquest trastorn influeix negativament en la seva vida familiar, social, laboral, acadèmica i emocional. 

Pateixen aquest trastorn i altres d’afins entre 1 de cada 100 i 1 de cada 250 persones; la majoria són dones i la proporció respecte als homes és de 9 dones per cada home. L’anorèxia nerviosa afecta aproximadament un 0,5% de noies adolescents i joves i l’edat més freqüent en què acostuma a presentar-se és dels 13 als 16 anys, però cada cop hi ha casos més nombrosos de quadres anorèxics en edats inferiors, encara que també pot donar-se a l’edat adulta, a partir dels 35 anys.

L’anorèxia nerviosa és un trastorn psicosomàtic i està considerat per l’OMS (Organització Mundial de la Salut) com a trastorn mental i del comportament i està inclosa en les classificacions internacionals de trastorns mentals.

 

Bulímia

La bulímia nerviosa és aparentment un trastorn oposat a l’anorèxia nerviosa. Es caracteritza per episodis de gran voracitat alimentària (afartaments) acompanyats de conductes purgatives (vòmits, laxants, etc.) i restriccions alimentàries amb l’objectiu de compensar els excessos. El menjar que acostumen a ingerir en aquests moments de voracitat és altament calòric i és consumit en grans quantitats en un període de temps molt limitat. Qui la pateix se sent incapaç de controlar aquests episodis i els viu amb ansietat, seguida d’intensos sentiments de culpa.

En molts casos la bulímia nerviosa prové d’una anorèxia nerviosa no solucionada del tot. El 50% dels pacients amb anorèxia nerviosa presenten símptomes bulímics durant la seva evolució.

Entre un 1 i un 2% de la població sofreix aquest trastorn, que, de la mateixa manera que l’anorèxia nerviosa, afecta més les dones. La majoria presenta un pes normal o sobrepès.
Se sol iniciar a una edat major que l’anorèxia (entre els 18 i els 20 anys).

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha classificat la bulímia nerviosa com un trastorn mental i del comportament i està inclosa en les classificacions internacionals de trastorns mentals.

Trastorns per afartament

Com l’anorèxia i la bulímia, el trastorn per afartament es caracteritza per l’adopció de conductes anòmales davant l’alimentació i per la insatisfacció en relació amb la pròpia imatge corporal.

Concretament, estem parlant d’un trastorn mental caracteritzat per la ingesta de grans quantitats de menjar. Com a conseqüència immediata, apareixen el sobrepès, l’obesitat i tots els riscos que, pel que fa a la salut, se li associen (diabetis, hipertensió, hipercolesterolèmia, etc.).

L’edat més comuna d’aparició dels Trastorns del Comportament Alimentari és entre els 14 i els 24 anys. L’aparició de trastorns atípics i de quadres complicats es dóna, sobretot, a partir dels 25 anys.

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha classificat el trastorn per afartament com un trastorn mental i de comportament i està inclòs en els manuals de salut mental.

 

Trastorn de Conducta No Especificat

Quan la persona presenta diverses característiques patològiques (però no es donen totes) es diu que té una síndrome parcial, identificada com a Trastorn de Conducta No Especificat. Per tant, inclou els quadres clínics similars als de l’anorèxia i la bulímia però hi falta algun criteri per poder considerar la síndrome com a completa.

L’edat més comuna d’aparició dels Trastorns del Comportament Alimentari és dels 14 als 24 anys. L’aparició de trastorns atípics i de quadres complicats es dóna sobretot a partir dels 25 anys. 

L’OMS (Organització Mundial de la Salut) ha classificat el Trastorn de Conducta No Especificat com a trastorn mental i de comportament i està inclòs en els manuals de salut mental.

 

Riscs per a la salut

S’ha comprovat a través de diferents anàlisis que el menjar ràpid té varies irregularitats en la seva composició i ingredients respecte a l’etiquetat que porten, i en diversos casos també d’establiments que no compleixen normes higienico-sanitàries.

Quina classe de nutrients-ingredients aporten aquest tipus de menjars?

• Alta quantitat de proteïnes d’origen animal.
• Additius com conservants, colorants i potenciadors del sabor, que generen hàbit de consumir aquest tipus de menjar.
• Abundant quantitat de sucres simples, grasses saturades, colesterol i sodi.
• Aportació baixa o nul·la de fibres i vitamines.
• Elevadíssima aportació de calories.

  Inconvenients i desavantatges per a la salut pel consum diari de fast food:
  1. Menjar tots els dies o freqüentement aquest tipus d’aliments provoca principalment una sobrealimentació, i això passa perquè amb només un menú composat per patates fregides, hamburguesa i refresc, es cobreix o s’ingereix més del 50% de les calories diaries necessaries, amb lo que els trastorns de pes i l’obesitat serien la primera conseqüència.
  2. Escàs desenvolupament de la massa òssia, per la falta de calci.
  3. Malalties cardiovasculars, sobrepes i hipercolesterolemia degut a l’alta quantitat de proteïnes d’origen animal, grasses saturades i colesterol.
  4. Estrenyiment, per la falta de fibra i aliments crus com verdures i fruita.
  5. Caries, provocades per l’alt índex de sucres simples.
  6. Deteriorament de la salut en general, pel desequilibri de nutrients.
  7. Digestions pesades i lentes, degut a que el mètode de cocció de la majoria dels seus productes és a través de les fritures de rebossats i empanats, la qual es fa amb oli de canola, o de coco i palma entre d’altres, que a més, en molts casos solen ser re-utilitzats.
  8. S’altera el sentit del gust, per les altes dossis de sodi, conservante i potenciadors del sabor els quals al mateix temps estan generant augment de la gana i hàbit en el consumidor.
  9. Canvis bioquímics a nivell cerebral, com els que generen las drogues. Això es produeix per l’elevada quantitat de sucres i grasses, lo que genera com a conseqüència, adicció i enganxament a aquest tipus de menjars.

Èxit dels fast food

 El menjar fast food posseeix una elevada densitat energètica pel seu alt contingut en grases i hidrats de carboni.

Rapidesa del servei, horaris amplis, preus econòmics i una elevada xarxa d’establiments són els punts forts de les cadenes de menjar ràpid. Segons la Federació Espanyola d’Hotels i Restaurants (FEHR), a Espanya hi ha prop de 3.000 locals d’aquest tipus i el seu nombre segueix creixent. Però el seu èxit no només radica en la comoditat: el menjar ràpid ha captat els nostres paladars, i a pesar de la seva mala fama nutricional tots hem menjat en alguna ocasió una hamburguesa o una porció de pizza. Les conseqüències dels canvis en els hàbits alimentaris es noten: un de cada dos espanyols té excés de pes i les malalties cardiovasculars, amb una taxa de mortalitat del 35% a l’any 2000, són la primera causa de mort a Espanya.

Quin tipus de productes ofereixen?

Els productes de fast food es poden classificar en dos grups: els d’influència i característiques anglosaxones, com hamburgueses, saltxitxas i patates fregides acompanyades de salses diverses (mayonesa, mostasa, ketchup…), i els de procedència mediterrània, com pizzes, bocates, tapes i kebabs. Per les seves característiques nutricionals, el menjar ràpid d’estil mediterrani o àrab es pot considerar més saludable que el d’estil saxó.

 

Dins d’aquest tipus de productes no s’ha d’oblidar plats típics d’altres països que constitueixen una novedosa forma de menjar ràpid, com els burritos mexicans o el menjar xinés, a més de l’amplia gamma de productes precuinats (lassanyes, canalons, paelles, empanadilles, croquetes…), cada vegada més demanats pels consumidors.

Tots tenen algo en comú: una elevada densitat energètica degut al seu alt contingut en greix (en especial greix saturat i colesterol) i hidrats de carboni (pa, pita, base de pizza, tortites…). Aporten proteïnes de qualitat (ous, carns, peixos,formatges…), es queden curts de fibra, vitamines i minerals, excepte en sodi. No s’ha d’oblidar que el nombre de caloríes que ingerim augmenta, i molt, si el menjar s’acompanya de patates fregides, bolleria i refrescs o beguda alcohòlica.

Abús del fast food

El consum d’aquest tipus de menjar no suposa ningún inconvenient per a la salut sempre que no es convierteixi en un hàbit ni substitueixi aliments bàsiccs. Però el que està passant és que cada vegada més persones els inclouen com a base de la seva dieta, sense ser conscients dels perills nutricionals que això comporta.

Excessiva energia

Amb una sola menjada de fast food s’ingereix més de la meitat de l’energia diària necessària. Si a això sumem l’energia aportada per la resta de menjades del dia, el contingut energètic de la ingesta total es dispara i s’afavoreix l’excés de pes.

 

Massa greixos i colesterol

Els greixos saturats -en excés tendeixen a augmentar els nivells de colesterol a la sang- i el colesterol són abundants en aquests productes degut a les salses a base d’ou, mantega, nata i altres ingredients amb grassa que s’usen en la seva elaboració, i als olis de coco i palma que s’usan als fregits.

Digestions difícils

La majoria de vegades els aliments estan fregits, empanats o rebossats, per lo que s’enriqueixen de grassa, que calentada resulta més indigesta.

Additius abundants

En general, aquests productes contenen més sal que els que es preparen a casa, en part perque el sodi s’utiliza com conservante. A més, per aconseguir l’aspecte desitjat en quant a color, olor, sabor i textura porten conservants, colorants, antiapelmazants, estabilizants, etc. Aquests plats solen incloure condiments forts o additius que potencien el sabor i que estimulen la gana i, amb el temps, alteren la percepció del sentit del gust i creen hàbit. 

Fast food

El menjar ràpid (fast food ) és un tipus de menjar econòmic, àmpliament consumit avui en dia, basada en menús de fàcil ràpida preparació i ingestió. Característiques que en la nostra societat es converteixen en autèntiques virtuts per a un ampli estereotip de consumidors; des d’adolescents de precària economia fins a treballadors que no tenen temps per dinar a causa de les seves dures jornades laborals.

Els motius d’aquest consum de menjar ràpid els trobem en què, avui en dia el nostre estil de vida fa que no hi hagi temps de menjar a casa o, si el tenim, fa que sigui escàs. Així, menjar cada dia fora de casa suposa un cost elevat i els locals de menjar ràpid tenen preus més assequibles. A això, també hi hem d’afegir que se serveixen en espais de temps curts i que el menjar és de consum ràpid, amb el qual, per a un individu amb poc temps per menjar resulta perfecte.

A més a més, segons un estudi de la Universitat de Minnesota, les famílies amb nens tenen un major consum de menjar ràpid que altres grups de població. Això, se suma al gran nombre d’adolescents que abusen d’aquesta alimentació degut al baix cost de la mateixa, i a que, a més a més, resulta molt atraient en quant a textura, color, sabor i aspecte.

També s’ha observat que a vegades consumeixen menjar ràpid individus amb problemes d’ansietat o depressió, que pels seus trastorns, en especial els que pateixen ansietat, solen acudir al menjar com a fórmula de escapar d’aquesta ansietat i, concretament, consumeixen aliments molt calòrics, com ho és el menjar ràpid.

Tots aquests grups de consumidors, juntament amb els factors comentats respecte a l’estil de vida i al sedentarisme fan que existeixi una relació entre el menjar ràpid i l’obesitat. Tot i que són molts els factors socioeconòmics que influeixen en l’obesitat, els hàbits alimentaris són un dels més rellevants.  

És realment tant negatiu el menjar ràpid?
Nutricionalment, aquest tipus d’aliments aporten una alta densitat energètica i calòrica, així com també un alt contingut en greixos saturats i hidrats de carboni. A més contenen colesterol, i tot i que el seu contingut minera és deficient, contenen grans quantitats de sodi. També són deficients en fibra i vitamines però porten proteïnes d’un alt valor biològic.

Hi ha dos tipus de menjar ràpid: per una banda, el provinent de zones anglosaxones com ara les hamburgueses, patates fregides, ketchup, mostassa, etc i per l’altra el provinent de la zona mediterrània, com ara les pizzes, els entrepans, les tapes o els kebabs. Aquest últim tipus es considera més saludable, ja que aporta una menor quantitat de greixos i sal.
L’Assesoria Nutricional Natural menciona quatre característiques, que fan que aquest menjar no sigui recomanable per a un consum repetitiu: 

1. L’excés d’energia d’aquests menús, que el seu aportament calòric és més de la meitat del necessari diàriament, afavoreix l’excés de pes.
2. El menjar ràpid o fast food conté un alt percentatge de greixos saturats i colesterol, molt usat en aquest tipus de menjars.
3. S’ha vist que el colesterol provinent de la dieta augmenta el colesterol sanguini i les xifres de LDL; aquest augment s’estima que pot ser de 2,2 mg/dl. per cada 100 mg. de colesterol alimentari.
4. Finalment, mitjançant estudis genètics, epidemiològics, clínics, etc., s’ha establert clarament la relació entre colesterol i malaltia cardiovascular. D’igual manera a l’augmentar els valors de colesterol plasmàtic (i LDL) augmenta el risc de malaltia coronària. Respecte als àcids grassos saturats eleven el colesterol.
   

Els estudis realitzats al respecte han demostrat que existeix una relació significativa entre el consum de greixos saturats i la mortalitat cardiovascular.

Tal i com hem mencionat anteriorment, el color, la textura i el sabor criden molt l’atenció dels més petits i dels adolescents, així com, la publicitat mostrada d’aquests establiments. Per tant, podem afirmar que un dels motius del consum infantil de fast food és la publicitat.

Un estudi revela que els escolars estan exposats durant moltes hores als diferents anuncis en els que s’hi inclou l’alimentació. Dels escolars enquestats, el 90% recordava anuncis d’algun tipus d’aliment que li havia agradat i entre el 38,5% i el 46% prefereixen productes dolços i salats com la reposteria o els aperitius.

A més a més, un 90% dels escolars veu la televisió tots els dies i el 56% dediquen tres hores setmanals a veure la televisió. Això, més les hores les quals passen a l’escola suposa un clar hàbit de sedentarisme.

Una aportació energètica excessiva unida a una vida sedentària, en la qual no es realitza exercici, exposen a l’escolar a un alt risc de sofrir sobrepès i obesitat, amb tots els riscos que això comporta com ara els problemes cardíacs, hipertensió, diabetis, càncer de colon, etc, a més dels problemes socials que poden ocasionar.

Tractaments

Els trastorns alimentaris no són malalties irreversibles. El tractament de l’anorèxia i la bulímia nerviosa inclou atencions sanitàries, psicològiques i familiars.

Les característiques principals i a grans trets, del tractament són les següents:

- Normalització de l’estat nutricional.

- Reducció de l’ansietat que genera el cos, el pes i els aliments.

- Normalització de les relacions alterades, especialment dins la família.

- Tractament dels trastorns associats.

- Correcció de les distorsions de la imatge corporal.

- Regulació dels àpats i els hàbits alimentaris.

- Adequació de l’activitat física.

- Intervenció psicoterapeuta adequada d’acord amb les característiques de personalitat problemàtiques, les estratègies d’afrontament i l’intercanvi relacional.

El tractament es pot dur a terme en un ambulatori o a través d’un ingrés hospitalari total o parcial.

Els tractaments acostumen a ser complexos i llargs, per tant, hi haurà molts moments i moltes situacions en que les persones més properes hauran de col·laborar amb els professionals.

El nivell d’implicació en aquesta col·laboració variarà depenent del fet que calgui hospitalitzar o no a la persona afectada.

Un cop diagnosticada la malaltia s’elaborarà el tractament i es valoraran les solucions més idònies en cada cas. S’ha de tenir en compte que cada centre especialitzat pot variar el tractament de la malaltia però sempre regint-se en els punts esmentats anteriorment.

El per què

A l’actualitat, els països occidentals vivim en una cultura on l’ideal de bellesa és tenir un cos prim. Com exponent d’aquesta pressió per aprimar-se, tenim les models de passarel·la, que estan adquirint una popularitat i importància social molt gran. També trobem la publicitat, estem continuament rodejats d’imatges de dones altes, elegants, sense un gram de greix, seductores, que gràcies a la bellesa i el seu cos prim donen a entendre que tenen éxit a la seva vida, al seu treball, que tenen el noi perfecte, etc. Aquest bombardeig continu de missatges d’aquesta mena fa que moltes noies es plantegin l’acceptació del seu cos. I les estadístiques indiquen que 3 de cada 4 dones estan insatisfetes.

 

Aquesta conducta d’insatisfacció té diversos factors involucrats.

Entre els factors personals que poden influir les conductes alimentàries, estan:

- L’edat, normalment es desenvolupa a la pubertat en el cas de les dones i a l’adolescència en el cas dels homes.

- Haver patit obesitat infantil.

- No acceptar-se com a persona.

- Tenir tendències depressives o patir trastorns d’ansietat o de personalitat.

- Haver escollit alguna afició o carrera que li donin més importància al pes.

- Ser perfeccionista i exageradament autocrític.

- Tenir una baixa autoestima, personalitat depressiva, sensibilitat extrema i temor als enfrontaments i conflictes.

 

Entre els factors familiar i ambiental que afavoreixen l’aparició d’una psicopatologia alimentària són:

- Tenir familiars obesos.

- Tenir antecedents familiars de trastorns depressius, obsessius o d’alcoholisme.

- Tenir antecedents d’abús sexual.

- Conviure amb persones que donen molta importància al pes i a l’aparença física.

- Tenir prejudicis i mala interpretació de valors.

 

Entre els factors socioculturals, trobem:

- La pressió social i mediàtica que existeix, ja que la moda i la publicitat inciten més a aprimar-se que a una bona salut.

- La discriminació cap als obesos en tots els àmbits de vida social, escola, treball, amics, i fins i tot aquells llocs que no estan adaptats a la gent amb sobrepes.

- La difusió a través de revistes i pàgines de Internet pro-anorexia.

- L’inadequat funcionament de campanyes contra la obesitat estipulades per les secretaries de salut a favor de tenir una millor qualitat de vida.

 

Poden existir detonants diversos, com pot ser l’abús sexual, un avort, els comentaris d’una amiga o fins i tot una festa on s’ha de lluir vestit, les constants pressions familiars, etc.